Avuí (14:34:21)

⸻ (Vers 1) He après a perdre, a no esperar res i donar-ho tot, a estimar en silenci i marxar amb el cap alt, encara que dins tinga un terratrèmol. Tinc el cor blindat, no per moda, sinó per supervivència, no em governen les emocions, però no les negue. Les sent, les deixe passar, com núvols, i em quede dret, com un arbre que balla amb la tempesta. ⸻ (Estribillo – melòdic) Sóc sensible i fort, plene fulls quan el món no m’escolta. El dolor em va ensenyar l’art, i ara el cor em parla en cada nota. Sóc sensible i fort, no em fa vergonya dir que plore. La ràbia la convertisc en or, cada caiguda em fa més noble. ⸻ (Vers 2) No visc per l’aprovació, ni per les històries que no em representen. Si m’ataques, no sempre conteste, perquè la meua pau no té preu ni venda. Hi ha dies que tot pesa, i em tanque, però en eixa foscor em torne artista. I quan isc, no isc igual — isc renaixcut, amb una veritat que no necessita likes. ⸻ (Estribillo final) Sóc sensible i fort, i si em trenque, després em reconstruïsc. Mire el passat amb compassió, i el futur amb ulls de foc i llum de migdia. ⸻ (Outro – veu profunda i sincera) No és que no senta… és que tinc el cor blindat. Perquè sentir-ho tot… i seguir… és l’autèntica força. He après que no tot es diu, però tot es sent, i que un somriure pot ser una forma d’autodefensa elegant. Que els que més abracen són els que més han perdut, i que estimar-se un mateix és un acte molt brut. He vist l’enveja disfressada de consell, i la falsedat darrere d’un “jo et vull bé”. Per això ara calle i observe, tranquil, amb un cor blindat i el cap ben viu. Jo no sóc de plàstic, jo visc en carn i pensament, i cada ferida antiga em fa de fonament. Em miren estrany per no fingir felicitat, però jo no vene fum, jo respire veritat. Els dies foscos m’han fet la pell més ampla, i en lloc de por, ara em corre dignitat per les venes. Poden dubtar de mi, però no de la meua lluita, perquè cada silenci meu és una resposta que impacta.