celotipia

No vull controlar-te, només vull entendre’m, no és que no confie, és que a voltes em perdo… els fantasmes parlen fluixet, però jo els escolte massa fort. (Vers 1) Hi ha dies que em mire al mirall i no em reconec, amb por que em deixes, sense haver fet cap defecte. El cap em juga brut, el cor es torna espina, i tot el que imagino, em trenca la rutina. No sóc gelós, sóc ferit de guerres antigues, batalles del passat que deixaren ferides. Quan parles amb un altre, no és gelosia exacta, és el meu jo petit que se sent en falta. (Estribillo) Vull creure en tu, vull creure en mi, desfer aquest nus que em fa patir. No vull tancar-te, ni vigilar-te, només vull pau quan vull estimar-te. Si em perds de vista, no és per fugir, estic lluitant per no destruir. (Vers 2) He après que estimar no és posseir, és caminar al costat, no voler dirigir. Però a voltes la ment se’n va sola, crea pel·lícules que el cor no controla. No és culpa teua, és la meua tempesta, que esclata per dins quan el dubte es manifesta. Estic canviant, cada dia em revise, i si et confesse això, és perquè em fise. (Pont – amb intensitat emocional) No sóc aquell que et vol fer presonera, vull ser el refugi, no la frontera. Vull que em mires i veges l’esforç, d’un home que estima, que vol fer-ho fort. (Estribillo final – pot pujar la música) Vull creure en tu, vull creure en mi, desfer aquest nus que em fa patir. No vull tancar-te, ni vigilar-te, només vull pau quan vull estimar-te. Si em perds de vista, no és per fugir, estic lluitant per no destruir. (Outro – baixant el to) Els gelos parlen, però jo també, i ara els escolte… però no els deixe fer.